Just per aquestes dades va ser, ara deuen fer 16 anys, un jove ingressava a la unitat psiquiàtrica de l'hospital de Xàtiva. Allí, atemorit per la incertesa del que és desconegut i entre llàgrimes començaria una nova vida, un gran viatge en el qual descobriria el gust amarg que suposa ser rebutjat i incomprès per la societat. Ell no ho sabia, però allí coneixeria alguns amics, que més tard viatjarien al seu costat en la llarga lluita cap a l'autosuperació i la normalitat. Amb ells d'exemple, observant l'esforç constant del dia a dia conviuria fins hui, aprenent amb cada victòria i relliscada que la recuperació, encara que eterna, és sempre possible.
Aquest text va dedicat a tots els companys, els quals m'han acabat modelant i fent tal com sóc. A ells, que amb la seua lluita i perseverança han pogut, molt sovint, no sols vèncer als gegants que ens vénen de dintre, sinó també combatre, amb valor, el gran monstre de l'estigma que ens fa la vida tan difícil. Voldria recordar-los que, tot i resultar apenes perceptible, amb l'esforç quotidià aconsegueixen a poc a poc erosionar i trencar els prototips estúpids de la ignorància. I amb açò, no sols s'ajuden a ells, sinó que acaben donant un millor futur als nous joves que demà continuaran ingressant, morts de por, en la unitat psiquiàtrica de qualsevol hospital. A totes les companyes, a les que estan i a les que desgraciadament ja no, guerreres anònimes de generacions passades i presents que pas a pas fan un camí més fàcil a les generacions futures, no defalliu.
Al meu cap molts amics que m'han acompanyat des del principi, al meu cor un en concret que m'acompanyarà des del lloc cap on parteixen les bones persones. Has marxat però tingues la certesa que has deixat un camí millor.
A tots vosaltres el meu humil homenatge, així com tota gratitud als que van sembrar la llavor de la fruita que hui gaudim.
R.B.
